La comarca de Les Garrigues està situada en l'extrem meridional de la depressió central de Catalunya. Les seves principals característiques són l'aridesa del seu clima i una vegetació espontania constituïda per arbusts i arços, amb presència d'alzinars i als vessants ombrívols de la serra, es pot veure la presència del pi blanc. Un sistema de profunds barrancs i torrents secs, porten fins al riu "Set", afluent del Segre, l'escassa aigua que en produeix una de pluviomètrica de 380 a 400 mil·lilitres.
L'olivera aquesta present a tot arreu junt amb l'ametller i algunes vinyes disperses. Els desnivells del terreny estan ordenats sistemàticament mitjançant terrasses i aprofitats per al cultiu, gràcies, als seus perfectes marges fets de pedres treballades de color de terra clar, lleugerament rosat, que posa un contrapunt d'ordre i de forma en el bigarrat aspecte del paisatge natural. Una de les curiositats són les barraques de camp, que esquitxa tot el paisatge de la comarca, són construccions d'una gran simplicitat i bellesa, on antigament, quan no havien tractors i l'emplaçament de les finques amb els pobles no permetien recórrer diàriament la distància, servien per guarir a la colla d'agafadors d'olives a l'època de la recollida.
Els llargs capvespres passats en aquestes cabanes, a la calor d'una bon foc, són l'origen de l'abundància i ric folklore oliaire de la comarca. Però, tots els pobles d'aquesta zona tenen un aire comú i especialment particular: són pobles èpics i cavallerescos, amb orgullosos castells -la majoria enderrocats pel pas del temps- però amb un encant especial. Una explotació semblant a la que ens trobem en al zona del Priorat. L'aspecte d'aquesta terra és auster, dur i digne. Els estius càlids són seguits per hiverns prou freds per a l'eliminació de la major part de les plagues que ataquen a als ametllers. Aquesta és una de les raons per les quals en les nostres propietats l'ús de productes fitosanitaris és mínim.
Terra d'història, on Juli Cesar, general victoriós i home de govern ens la descriu ja a la seva obra "De bello civile", on ens explica la cèlebre batalla d'Ilerda, victoriosa i triunfalista sobre els exèrcits de Pompeyo, gràcies a unes marxes i contramarxes estudiades estratègicament, on ens relata ja l'orografia de la comarca.
Juli Cesar ens diu: "L'exèrcit necessitava creuar fondalades grans i de molta dificultat en molts llocs, muntanyes escarpades impedien la marxa, de manera que els soldats havien de passar-se per força les armes de mà a mà", també quan ens narra la persecució per part de les seves cavalleries, a l'exèrcit dels generals de Pompeyo. Cessar explica que: "Quan s'apropaven a una fondalada o a una pendent, els que havien passat davant no podien ajudar els retardats i la cavalleria des d'un lloc dominant, els atacaven amb fletxes, fones i javelines. No tenien cap altra solució, quan s'apropaven a llocs com aquests, sinó que les legions es detinguessin i amb un fort atac repel·lissin la cavalleria; descartada aquesta, llançar-se a córrer, endinsant-se per les fondaladas i creuant-les així, per tornar a resistir en llocs elevats".
No és difícil imaginar.... Les Garrigues conserva intacte el seu paisatge, però desproveït en aquell temps remot, que actualment són signe de pau i de treball en aquesta mateixa zona, on va tenir lloc la batalla d'Ilerda.
La visita dels pobles, les converses amb la gent i la penetració al paisatge, ens fan apreciar més, totes aquelles coses naturals que surten del contacte directe de l'home amb la Naturalesa.
